Port-au-prince

Una setmana extranya a Barahona, arribada el diumenge al matí amb poca feina a fer, però la primera notícia va ser l'imminent viatge  l'endema dilluns a Port-au-prince, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol i centre de rebuda de tota l'ajuda internacional. UN,  exèrcit americà, Ongs tots junts lluitant pel pastís. Amb els camions carregats fins a les orelles, començava el trajecte a les 5 del matí, amb una primera parada amb cafe, pa i xocolata calenta gràcies a les dones que posen les seves olles i les seves hores de son al peu de la carretera per fer els primers dinerons del dia. Dos hores i mitja de trajecte lent per carreteres mal asfaltades i camins plens de pedres fins a Jimaní i la frontera. Aquí les primeres cares de sorpresa, ja que darrera la porta metalica que fa de frontera entre Republica Dominicana i Haití, desenes de cares esperant la obertura de les portes per deixar pas als vehicles. I aprofitar aquest instant per colar-se entre els guardies i creuar el pas.

Un cop passada la frontera, dues hores més de camí polsegós, pedregós, calurós... fins arribar al caos, la capital d'Haití, Port-au-prince. Centenars de vehicles a tots cantons intentant passar per qualsevol foradet disponible entre altres dos cotxes. I la gent, intentant fent vida normal, mercadejant, escombrant, cuinant, però envoltats de cases derruides. Carrers ocupats per mars de teles plàstiques de colors, bruticia acumulada pendent de ser recollida, militars americans intentant ordenar el trànsit, clàxons per tot arreu, guagües de vius colors plenes de gent amb presses, pols, molta pols, olors fortes, aigües de dubtosa qualitat que serveixen de bany improvitzat per a nens acalorats, calor, molta calor, i una extranya sensació de que això va per a molt llarg, que ja no només depen de l'ajuda humanitària sino que depen dels mateixos Haitians.
Després de la primera impressió, els dos camions es desvien, una sola camera, jo cap a una zona als afores i la Leire cap al centre, on la destrucció és per tot arreu. Els dos, cap a dos campaments gestionants per dues iglesies, descàrrega ràpida i ordenada dels camions i tornada cap a Barahona. Un llarg viatge de tornada, sense haver dinat i amb les presses d'arribar a la frontera abans del seu tancament i poder seguir el camí fins al magatzem per tornar a carregar per l'endemà. Un viatge de tornada silenciós, destinat a reflexionar el que ha passat durant tot el dia.

Un cop al magatzem, a activar-se de nou, carregar el camió amb les noves provisions per a l'endemà i a descansar per engegar de nou amb energies.
I el dimarts, el caos s'apodera de nou d'Haití. Les fortes pluges i les males condicions dels campaments generen corredisses i empitjoren les condicions als campaments. Això provoca que els nostres camions s'hagin de quedar a la capital per tal d'ajudar a la reconstrucció de les tendes de campanya, transportar noves  carpes i redistribuir els aliments entre els diferents campaments. Aquest fet provoca que l'activitat al magatzem s'aturi i els que estem a Barahona ens hem de quedar de braços plegats esperant la tornada dels camions. I així fins al dissabte que decidim tornar a Santo Domingo per recarregar les piles per a la proxima visita programada pel dia 1 de març.

En aquest link apareix una foto que no sabem qui la fet, però en que per casualitat sortim la Leire i jo al centre Bonó: http://www.jesuit.org/blog/index.php/tag/centro-bono/