Port-au-prince

Una setmana extranya a Barahona, arribada el diumenge al matí amb poca feina a fer, però la primera notícia va ser l'imminent viatge  l'endema dilluns a Port-au-prince, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol i centre de rebuda de tota l'ajuda internacional. UN,  exèrcit americà, Ongs tots junts lluitant pel pastís. Amb els camions carregats fins a les orelles, començava el trajecte a les 5 del matí, amb una primera parada amb cafe, pa i xocolata calenta gràcies a les dones que posen les seves olles i les seves hores de son al peu de la carretera per fer els primers dinerons del dia. Dos hores i mitja de trajecte lent per carreteres mal asfaltades i camins plens de pedres fins a Jimaní i la frontera. Aquí les primeres cares de sorpresa, ja que darrera la porta metalica que fa de frontera entre Republica Dominicana i Haití, desenes de cares esperant la obertura de les portes per deixar pas als vehicles. I aprofitar aquest instant per colar-se entre els guardies i creuar el pas.

Un cop passada la frontera, dues hores més de camí polsegós, pedregós, calurós... fins arribar al caos, la capital d'Haití, Port-au-prince. Centenars de vehicles a tots cantons intentant passar per qualsevol foradet disponible entre altres dos cotxes. I la gent, intentant fent vida normal, mercadejant, escombrant, cuinant, però envoltats de cases derruides. Carrers ocupats per mars de teles plàstiques de colors, bruticia acumulada pendent de ser recollida, militars americans intentant ordenar el trànsit, clàxons per tot arreu, guagües de vius colors plenes de gent amb presses, pols, molta pols, olors fortes, aigües de dubtosa qualitat que serveixen de bany improvitzat per a nens acalorats, calor, molta calor, i una extranya sensació de que això va per a molt llarg, que ja no només depen de l'ajuda humanitària sino que depen dels mateixos Haitians.
Després de la primera impressió, els dos camions es desvien, una sola camera, jo cap a una zona als afores i la Leire cap al centre, on la destrucció és per tot arreu. Els dos, cap a dos campaments gestionants per dues iglesies, descàrrega ràpida i ordenada dels camions i tornada cap a Barahona. Un llarg viatge de tornada, sense haver dinat i amb les presses d'arribar a la frontera abans del seu tancament i poder seguir el camí fins al magatzem per tornar a carregar per l'endemà. Un viatge de tornada silenciós, destinat a reflexionar el que ha passat durant tot el dia.

Un cop al magatzem, a activar-se de nou, carregar el camió amb les noves provisions per a l'endemà i a descansar per engegar de nou amb energies.
I el dimarts, el caos s'apodera de nou d'Haití. Les fortes pluges i les males condicions dels campaments generen corredisses i empitjoren les condicions als campaments. Això provoca que els nostres camions s'hagin de quedar a la capital per tal d'ajudar a la reconstrucció de les tendes de campanya, transportar noves  carpes i redistribuir els aliments entre els diferents campaments. Aquest fet provoca que l'activitat al magatzem s'aturi i els que estem a Barahona ens hem de quedar de braços plegats esperant la tornada dels camions. I així fins al dissabte que decidim tornar a Santo Domingo per recarregar les piles per a la proxima visita programada pel dia 1 de març.

En aquest link apareix una foto que no sabem qui la fet, però en que per casualitat sortim la Leire i jo al centre Bonó: http://www.jesuit.org/blog/index.php/tag/centro-bono/

un pis a Santo Domingo

Us presentem la nostra nova casa a Santo Domingo. Ja hem deixat l'hostal que s'havia convertit en la nostra casa durant dos mesos llargs. Necessitavem un espai més ampli, amb cuina, espais propis, intimitat...
És un apartament amb una gran sala d'estar-menjador, una petita cuina,  un petit bany, una habitació i un vestidor. No és tot el silenciós i tranquil que voldriem, però és que aquí és difícil d'aconseguir-ho, almenys a la zona colonial que és on voliem viure. A qualsevol cantonada qualsevol colmado et taladra el cervell amb una baxata a tot drap i qualsevol cotxe que passa té el tub d'escapament lo suficientment foradat per despertar-te pels matins o el clàxon lo suficientment sensible per fer-lo sonar a la mínima ocasió.
Però estem  molt a gust, ja hem pogut cuinar patata i bajoca, pasta, menjar pa amb tomaca i pernil del que ens ha arribat a través del Carles i la Margarida o a través dels pares de la Leire, ja hem pogut dutxar-nos amb aigua calenta, veure les notícies pet TVE internacional,...
Bé amb tot això ja ningú té excusa per no venir, allotjament gratuït a Santo Domingo a la zona colonial, bon clima, bona gent...

Cercle tancat

La setmana va començar molt intensa, despertant-nos molt d'hora per agafar el bus que ens va portar a Barahona, una ciutat a l'oest de l'illa, per integrar-nos a l'equip de gestió del magatzem que rep els aliments provinents de la capital i que els distribueix als campaments d'Haití.

Un cop allí i després de conèixer a Jesse, el responsable del magatzem, ens trobem amb la primera sorpresa: les caixes que nosaltres mateixos haviem preparat al centre Bonó, amb la nostra lletra estaven embalades en palets dins el magatzem. Després d'aquesta observació, feina dura d'ordenar i preparar el material sol·licitat pels responsables dels campaments a Haití, carregar els dos camions de que disposa la ong i descarregar dos trailers provinents de la capital. Rebentats treballant fins les deu de la nit i preveient que la setmana seria llarga i dura.

Però tot i el cansament, un temps dedicat a nosaltres, prenent unes cerveses gelades i coneixent-nos una mica més, sobretot amb el recent arribat Nick, un anglès-gadità voluntari vingut expressament per donar un cop de mà al poble Haitià.

El dimarts, dimecres i dijous, más de lo mismo, entre palets d'aigües, aliments i medicaments, intentant tenir-ho tot a punt perquè els camions puguéssin sortir cada dia a les 5 del matí.

Al grup de treball també hi colabora en Goliat, el responsable del "toro" i en Jacob, el conserge del magatzem que també és el responsable de que cada día poguem dinar sota l'ombra d'una magnolia, arros, pollastre i habichuelas. El primer dia o trobes bó, pero al cap de 5 dies, perd la gracia. Per sort, nosaltres podiem menjar tots els dies. I per tancar el grup, tres estibadors que ajudaven a la càrrega manual dels camions i que per les nits ens acompanyaven prenent unes cerveses a l'hombra d'uns altaveus a tot drap.

El magatzem és un centre d'interes per a moltes altres ongs que necessiten aliments i pels propis caps de la ong que ho gestiona. Així que durant la visita d'en Pablo, el director del Centre Bonó, ens va proposar que acompanyéssim als conductors dels camions al campament de Fond Parisien per conèixer in situ com s'està realitzant el treball. La idea ens va semblar genial tot i que el fet requeria que ens quedéssim dos dies més del previst a Barahona i que prenguéssim el risc d'entrar a Haití.

Tot es va complicar una mica quan els camions no van poder arribar el divendres al magatzem i vam haver d'esperar a carregar-los el mateix dissabte al matí. I aixó feia perillar el fet que en un dia es pogués carregar, viatjar, entrar a Haití, descarregar i tornar. Hi havia la possibilitat de que ens haguéssim de quedar una nit al campament i no portavem el material necessari per fer-ho. Tot i aquests petits imprevistos, que aquí prenen un altre nivell i passen a ser importants, vam pujar als camionss que havíem carregat el mateix dissabte al matí.

El viatge va ser genial, ja que es creuava una zona poc coneguda per nosaltres, molt més àrida i molt pobre. La carretera plena de clots creuava pobles de casetes de fusta amb tot de comerços esperant el client despistat i ple de vehicles averiats a les cunetes. A mesura que ens acostávem al país veí, apareixia davant nostre un gran llac que gairebé es menjava la carretera i que ens acompanyava fins la mateixa frontera i més enllà. I de cop, passat Jimaní, la frontera. Una barana de ferro rovellat i dos bidons buits de gasolina, evitaven el pas dels vehicles, i uns guardies cansats, et demanaven els papers i que els obríssis el camió. Després d'un petit cop d'ull, via lliure dins Haití. Quedaven uns 30 km més per una carretera polsegosa i plena de sots, vorejant el llac Enriquillo fins arribar a Fond Parisien, una gran complex amb hospital, aules, serveis i dos campaments improvisats, un per a malalts i l'altre per a Haitians que han perdut la casa a causa del terratrèmol. Només quedava descarregar per poder tornar cap a Barahona i aquí va ser el que més ens va sorprendre. Vam obrir les portes i ningú es va dignar a acostar-se a ajudar-nos a descarregar, ni els propis haitians contractats pels del centre com a treballadors per ajudar en les tasques del dia a dia. Vam haver d'insistir molt perque ens donéssin un cop de ma i descarreguéssin els camions amb ordre i sense malmetre res. Un cop descarregat tot, encara ens va sorprendre més, veure com els propis contractats, agafaven bricks de llet o llaunes de llegums d'amagat. Quan el menjar que portávem era per a ells mateixos, perquè poguéssin menjar! Tot i aixó la experiencia va ser genial, vam tornar cap a Barahona i l'endemà cap a la capital.
Segur que tornarem a colaborar amb el centre ja que ens està agradant molt la forma com treballen.
Així que com deia, cercle tancat, vam començar portant aigua al centre bonó, després vam passar a colaborar en l'embalatge dels aliments i la seva distribució cap a Barahona, després vam estar a barahona preparant els camions i vam poder acompanyar als camions fins a Haití.